Breu descripció


Vols informació?

El Metacercador d´Informació Sanitària


El Metabuscador

Loading

dimecres, 2 de maig del 2012

L´ús d'antipsicòtics i mortalitat en adults majors







En un estudi de cohorts realitzat en més de 75 mil pacients residents en institucions geriàtriques es va analitzar la relació entre l'ús de diferents fàrmacs antipsicòtics i el risc de mortalitat general i específica.

Els antipsicòtics són àmpliament utilitzats en el tractament dels trastorns conductuals dels pacients amb demència i aproximadament un terç dels ancians que viuen en institucions geriàtriques reben aquest tipus de fàrmacs. Recentment s'ha demostrat que l'ús d'antipsicòtics de qualsevol classe s'associa amb un augment significatiu del risc de complicacions cerebrovasculars i la mortalitat. No obstant això, no existeix informació sobre el risc de cada fàrmac en particular.

L'objectiu d'aquest assaig va ser analitzar el risc de mortalitat associat amb l'ús de diferents antipsicòtics en ancians. Per a això i mitjançant l'anàlisi d'informació sobre l'ús de medicaments obtinguda de bases de dades es van estudiar més de 75 mil individus d'ambdós sexes, majors de 65 anys, residents en institucions geriàtriques, que havien començat a rebre antipsicòtics (haloperidol, aripiprazol, olanzapina, quetiapina, risperidona i ziprazidona) pel tractament de trastorns conductuals relacionats amb la demència. No es van incloure altres fàrmacs a causa del baix nombre de pacients que els rebien. Es va comparar el risc de mortalitat general i per causes específiques (malaltia cardiovascular, cerebrovascular, respiratòria i unes altres) de cada fàrmac durant els primers sis mesos de tractament. Es va analitzar la presència de diferents malalties i característiques de les institucions geriàtriques que poguessin augmentar el risc de mortalitat dels pacients a curt termini.

Es va triar la risperidona com a fàrmac de referència, ja que era la més utilitzada. En comparació dels pacients tractats amb aquest antipsicòtic, es va observar un augment del risc de mortalitat general i específica en els ancians que rebien haloperidol, i un descens del mateix en els tractats amb quetiapina. Aquestes diferències van ser més accentuades en els primers quaranta dies de tractament.

L'ús d'olanzapina es va associar amb menor risc de mortalitat per malaltia cerebrovascular. No es van trobar diferències significatives amb l'ús dels altres antipsicòtics. En analitzar el risc de mortalitat en els pacients que rebien dosis altes, mitjanes o baixes d'aquests fàrmacs, es va observar una relació inversa i aquest efecte va ser més pronunciat amb l'ús d'haloperidol i risperidona.


Idees Clau

1.- D'acord amb els resultats d'aquest estudi en ancians institucionalitzats, se suggereix que el major risc de mortalitat que comporta l'ús d'antipsicòtics varia segons el fàrmac triat, sent màxim amb l'ús d'haloperidol, mínim amb la quetiapina i intermedi amb risperidona, olanzapina, aripiprazol i risperidona.

2.- Risperidona continua essent el fàrmac d’elecció en els pacients amb alteracions de conducta associades a la demència

3.- Respecte a la dels pacients en tractament amb risperidona (l’antipsicòtic més utilitzat en aquesta població), la mortalitat amb haloperidol va ser el doble, mentre que amb quetiapina es va reduir un 20%.

4.- Els efectes adversos més importants són: extrapiramidalismes, discinèsia tardana, hipotensió ortostàtica, convulsions, síndrome neurolèptica maligna, neutropènia greu, augment de pes, diabetis, hiperlipèmia i prolongació del QT.

5.- A més, el risc seria major a mesura que s'augmenta la dosi, excepte en el cas de la quetiapina.

6.- Els investigadors conclouen que és important utilitzar aquests fàrmacs amb cautela, prescrivint la menor dosi possible i monitoritzan acuradament als pacients, sobretot a l'inici del tractament.

7.- S´hauria d'evitar-se l'ús d'haloperidol en aquesta població vulnerable.



Font: Differential risk of death in older residents in nursing homes prescribed specific antipsychotic drugs: population based cohort study.

Huybrechts KF, Gerhard T, Crystal S i cols.

BMJ 2012; 344: e977










També et pot interessar: